The Unfinished Human Manifesto

Este manifiesto está siendo escrito por diferentes personas de diferentes comunidades de distintos territorios y se encuentra permanentemente en fase beta. Siempre se pueden añadir puntos. Permite discusión.

Discútelo aquí -->

MANIFESTO #1 / TÀRREGA

Volem que ens escolteu. Per això som aqui. Heu d’escoltar la veu de les persones joves. De les adolescents, de les que ens mirem el món com aquell lloc que un dia serà nostre i de les joves que ja lluiten per fer-s’hi un lloc. Pareu de fer-vos aquest mapa mental sobre qui som, perquè si no ens escolteu no sabreu mai qui som, ni qui podem arribar a ser. Tenim opinió, tenim idees, tenim dubtes i certeses. Però ho repetim: necessitem que ens escolteu. Escoltar vol dir no jutjar-nos, escoltar vol dir no prejutjar-nos, escoltar vol dir confiar en que la nostra veu és vàlida, escoltar vol dir donar-nos espai per a parlar, volem tenir veu i vot. Escoltar-nos vol dir estar preparats per a que us diguem coses que no us encaixen, que no enteneu, que no voleu sentir. Escoltar-nos vol dir assumir que potser hi ha coses que les entenem més que vosaltres. Volem que ens escolteu. Que ens escolteu aquí a la plaça, que ens escolteu a les escoles, que ens escolteu des de les institucions, que ens escolteu a casa, que ens escolteu des dels mitjans de comunicació... Que ens escolteu! Nosaltres estem vivint ara el que vosaltres penseu que és el futur. El futur no existeix, el futur és ara.

No tolerarem la intolerància. A qui teniu sentiments de superioritat, heu de saber que no us recolzarem. Us frenarem. No hi ha cap falta de respecte que tingui lloc ni espai per exisitir. Si en detectem una, la farem visible, no es quedarà impune, no farem veure que no ens n’hem adonat, no mirarem cap a una altra banda. Cada falta de respecte li fa mal a la víctima i ens fa mal a tota la societat. Podem tenir opinions diferents, aquesta no és la qüestió, però no podem tractar malament a qui opina diferent de nosalres. Podem ser diferents en tot, i podem no entendre què fan els altres, però no podem aixafar-los. I això és una feina de totes les persones juntes, no poden només ser les víctimes les que es defensin. Si veus que algú és intolerant, actúa.

A totes les persones joves del nostre voltant us volem convidar a valorar les coses que ens dona la vida. Moltes vegades no valorem el que ens ha tocat, ens podria haver tocat viure en un entorn molt més precari, ens podria haver tocat viure una guerra, o ens podria tocar fugir del nostre país perquè s’ha tornat impossible viure-hi per la crisi climàtica, o perque les nostres idees estan perseguides. Ens podria haver tocat viure en un lloc sense drets bàsics que haurien de ser garantits per tothom, com l’aigua corrent, o l’accés al menjar. Us volem convidar a lluitar per a que tothom tingui accés a aquests drets i per a que no ens els prenguin.

Posem la llibertat al centre. Viure és ser lliure. Hi ha algunes normes que s’han de complir perquè ens serveixen com a societat, ens serveixen per a no fer mal als altres, beneficien a tothom. Però hi ha normes que estan dissenyades per a mantenir-nos dins d’una organització que al sistema li és còmoda, i aquestes normes el que fan és que no puguem decidir sobre la nostra vida. Aquestes normes, ens les hem de saltar. Deslliguem-nos de les amenaces. Deslliguem-nos de la por, de la por a la repressió, administrativa o penal. Volem llibertat de fer. I volem llibertat de dir. Sense por. Tenim el cervell en flames i poder despotricar intel·ligentment de la política o de les normes repressives que sen’s imposen ha de ser un dret.

Liberémonos de las etiquetas, de los cajones. Aunque tu figura de autoridad, tus padres, tus maestros, tus referentes, sean quienes sean, te etiqueten, y te clasifiquen, aunque intenten marcar tu identidad y tu futuro: tu no te llamas miedo, tu no te llamas gorda, tu no te llamas vago, tu no te llamas depresivo, tu no te llamas feo, tu no te llamas incapaz, tu no te llamas límite, tu no te llamas conformismo, tu no te llamas perdedora, tu no te llamas imperfecta, tu no te llamas histérica, tu no te llamas empanado, tu no te llamas yonki, tu no te llamas raro, tu no te llamas...

Reivindiquem el dret a l’amor propi de les identitats dissidents, les que se surten dels models establerts o de la norma. Les identitats de les diferents. No parlem de ser diferents a nivell estètic i per decisió pròpia, parlem de totes aquelles persones que pateixen opressions. D’aquelles que per la seva identitat sexual o de gènere no entren en la cis-norma: les persones trans, les no-binàries, les lesbianes. Però també de les que tenen un cos no normatiu, o les que tenen diversitat funcional. Sortir de la norma és apartar-se de totes les imposicions que beneficien el capitalisme i el cis-hetero-patriarcat. Apropia’t de la teva no-normativitat. Agrada’t, coneixe’t i enamora’t de tu mateixa per tot allò que et fa sortir de la norma. No sentis que t’has de castigar perquè la societat digui que no ets vàlida. Et mereixes tenir amor propi. Destruim les normes que no ens permeten estimar-nos a nosaltres mateixes. L’amor propi és un repte col·lectiu.

Els teus problemes importen. Si un jove un dia plora potser no és perquè hagi tingut un mal dia i prou... Potser li passa algo. I si li passa algo: escolteu-lo. El que a tu et pot semblar una tonteria, per mi pot ser el més important. Perquè ho estic vivint ara. Moltes vegades, quan una persona jove explica un problema a una persona adulta, l’adult diu:: no passa res, això son cosa de crios. Però es que qui està tenint el problema és un crio. No ens podem preocupr per problemes que no ens toquen. Cada edat té els seus problemes i no n’hi ha uns més importants que els altres. No ens podeu dir que els nostres problemes no importen, que no passa res, que ja passarà... Perquè estem patint i estem patint ara. I els nostres patiments d’ara que no quedin resolts seràn els nostres patiments del futur. I ens tornarem adults i pensarem que els nostres problemes són els únics que importen, com penseu molts de vosaltres. Si se’m trenca una cama, tothom ho veu, i se’m tracta, se m’escolta. Si no estic bé, si la meva salut mental no està bé, ningú ho veu. Estigueu atents. Potser la persona que està al teu costat necessita que l’escoltis i que li facis saber que els seus problemes importen.

Volem que es reconegui el buit. Moltes vegades sentim a dins del cos un buit que intenta sortir i no el deixem. És un buit que ho emplena tot. Aquest buit existeix i l’intentem tapar o omplir-lo amb coses externes que mai ens fan feliços. Quan no ets feliç, hi ha algo que no estàs valorant. Quan et posis molt neuròtic o trist, pregunta’t: què no estic valorant? Val la pena fer l’esforç de valorar les coses de dia a dia, del cuidar-se, val la pena vèncer la vergonya, val la pena no evitar la por. I s’ha de ser prou humil per demanar ajuda si no estàs bé. Enfocar-te en tu mateix. Però fer teràpia no és fàcil, ni barat. Fer teràpia és un privilegi però hauria de ser un dret que hauria de tenir tothom, no cal que estiguis fatal. L’ansietat i els problemes ens acompanyen des de molt petits. Cadascú s’hauria de dedicar a enfrontar les seves pors. I buscar a dins teu, dins teu hi ha tot el que necessites per ser feliç. Només cal trobar-ho, i per trobar-ho, de vegades necessites ajuda. I cal assegurar que tothom pugui tenir accés a aquesta ajuda.

Jo no sóc normal. Tu ets no normal. Ell no és normal, ella no és normal, elli no és normal. Nosaltres no som normals. Vosaltres no sou normals. Ells no son normals, elles no son normals, ellis no son normals. La normalitat no existeix. Ningú és normal.

Obriu els ulls. Tothom és diferent. Tothom te els mateixos drets. Prou discriminació. Exigim respecte.

Cal dedicar un moment a reflexionar sobre l'autèntic motor de la civilització humana. No ens vam convertir en una civilització degut a la nostra fam insaciable pels recursos i el luxe. Ens vam convertir en una civilització perquè les nostres ments espirituals ens demanaven més. Més accions. Més connexions. Més llibertat. Més amor. Volem actuar utilitzant un ventall més ampli d'eines i habilitats i, d’aquesta manera, tenir més autonomia com a persones. Volem tenir més connexions socials per mitigar la nostra lluita constant de supervivència. Intentem alliberar els nostres ambiciosos intel·lectes dels nostres insignificants cossos. Anhelem fer l'amor amb tots i cadascun dels humans per poder compartir aquesta autonomia, aquesta connexió i llibertat, amb tots els éssers vius de l'Univers. Els recursos i la tecnologia que les civilitzacions humanes han acumulat al llarg dels segles són només un pas intermedi, un mitjà, per aconseguir un objectiu més important, més suprem: l’elevació espiritual. Tots els nostres Imperis buscaven aquesta elevació espiritual —sovint distorsionada i confosa erròniament pel plaer material— perquè els humans d'arreu del món poguessin ser més autònoms, alliberar la nostra ànima i creativitat, relacionar-nos millor els uns amb els altres i, el que és més important, estimar-nos. Els nostres cossos, la nostra materialitat ineludible, segueix enganyant les nostres ments. Seguim sent enganyats per aquells estímuls que merament satisfan la immediatesa que busquen les cèl•lules de la nostra pell. En el fons sabem, però, que el que més ens manca, el que més anhelem, no és material, sinó espiritual. Els babilonis, els egipcis, els maies, els asteques, els xinesos, els grecs i els romans, els anglesos, els francesos, els espanyols, els holandesos, els nazis, els soviètics i els americans. Fins i tot els humans més horribles, els que perpetren un genocidi o els inventors d'una bomba atòmica, buscaven autonomia, llibertat, connexió i amor.

Amemos. Los apegos son buenos y no tan buenos, pero vivir desde el calor, desde la afectividad es mucho mas sano que vivir la soledad, que vivir el aislamiento, que vivir apartados. Por eso la pandemia nos puso tan en jaque, porque nos dimos cuenta que no tenemos unos lazos muy fuertes, con amigos, con familia, con los otros. Hay que fortalecer los lazos afectivos. Hay que amar. El amor es la fuerza que mueve el mundo. Tenemos que amarnos des del cuidado. El amor es eso que te hace hacer cosas que nunca pensaste que podrías hacer. Es poder compartir, es poder reir, es poder aceptar un error, es poder enmendarlo. Es poder agarrar de la mano a la persona que quieres. Es poder abrazar a un amigo. Es poder decirle a tu madre y a tu padre cuanto los quieres y quanto estás orgullosa de ellos. Es poder mirarte al espejo y poder decir: esta soy yo, me reconozco, me quiero, me acepto, soy un humano, erro mil veces, no soy perfecta y volver a empezar. Moverte cuando es necesario... Todo esto es el amor.

Volem reivindicar el poder de l’art. L’art és subjectiu i només és art, no busca fer mal a ningú, l’art és inofensiu. L’art no pot fer mal. Per això no podem separar l’existència de l’art de la llibertat d’expressió. És la gent que no vol acceptar el que diu aquell art, qui l’interpreta de manera agressiva. Ens agradaria pensar que l’art pot canviar el món, malgrat que la realitat ens diu que els fils es manejen de d’altres llocs, i malgrat pensem que amb l’art podem incidir en algunes persones però no podem provocar grans canvis. Però volem reivindicar el seu poder, perquè l’art serveix de moltes coses. Individualment, hi ha persones que no podrien viure sense fer art, perquè fer art els dóna unes endorfines, una felicitat, que no s’imaginen la vida sense elles. L’art serveix per expressar i generar idees, per expressar i generar emocions. L’art també serveix per a explorar, conèixer, aprendre dels que saben, per poder ser qui ets. L’art pot tocar fins i tot a qui és menys sensible. Sense art la societat seria una merda.

Reclamem el nostre dret a que la feina no sigui una esclavitut. Volem treballar en algo que ens agradi, i si no podem treballar en la nostra passió, com a mínim volem treballar en condicions dignes. Horaris dignes, sou digne i ser tractades amb dignitat. Si una persona té una vocació, el seu entorn té la obligació de reconèixer-la, respectar-la i alimentar-la. No volem que les pors o les frustracions dels altres ens tallin les ales. Que tu no puguis imaginar-te que una persona pugui dedicar la seva vida a una cosa en concret no vol dir que no pugui ser possible. I a qui encara no ha trobat “lo seu”, també volem que el seu entorn ho entengui i ho respecti. De vegades, les persones, necessitem temps per trobar què és “lo nostre”. I quan som joves pot ser que encara no hagi arribat el moment de saber què és “lo nostre”. No ens pressioneu, no ens inculqueu que hem de estudiar una carrera perquè és el que toca. Cadascú té el seu camí i hi ha molts camins per arribar a molts llocs diferents. Deixeu-nos espai, i pregunteu-nos què volem fer amb la nostra vida. I ajudeu-nos a perseguir els nostres somnis.

Volem tenir una educació de qualitat. En la que no siguem vistes només com una nota. L’educació no pot ser només dir-nos el que fem malament. Volem que en els centres educatius sen’s doni espai per créixer fent allò que sen’s dóna bé. A les escoles i instituts hi ha moltes coses de les que no es parla perquè no sabeu com parlar-ne amb nosaltres, però a les escoles i instituts hi ha d’haver hores per parlar de bulling, de racisme, dels abusos en general, perquè són coses que com a societat volem que les persones joves tinguin un criteri per fer un futur millor, no? Passem moltes hores en centres educatius, no podeu pretendre que són llocs on només sen’s ha de formar a nivell intelectual o productiu. No n’hi ha prou amb una xerrada d’una hora sobre el bulling. A les escoles i instituts s’ha de poder parlar de valors. Els centres educatius no poden ser llocs on la gent pateix. Els professors i professores heu d’actuar quan veieu casos d’abús, no podeu fer veure que no ho veieu. Heu d’actuar. Volem que protegiu a les víctimes i que, juntament amb les famílies, intenteu reconduïr els agressors.

Volem cridar-us a que us organitzeu. La organització és la clau de la victòria. Les persones, organitzades, podem provocar qualsevol canvi, podem fer realitat qualsevol utopia, podem fer que

el món valgui la pena. Tot es pot fer, no d’un dia per l’altre, però tot és possible. Si ens ajuntem i diem el que pensem, si ens manifestem més, si reflexionem plegades, si practiquem l’optimisme i imaginem un futur diferent: més just, més lliure, més solidari... No sé, potser algun dia el món serà com nosaltres somiem que sigui. Or-ga-nit-zeu-vos, busqueu als vostres semblants, busqueu aquelles persones amb qui de sobte deixes de sentir que estàs sola, que l’enemic és massa gran. I quan les trobeu escolteu-les, i creixeu. Sí. Instruiu-vos, emocioneu-

vos, organitzeu-vos.

Exigim recursos. No ens falten idees, ens falten recursos per portar-les a terme. Volem que les persones joves que estan organitzades i imaginen coses per canviar la societat rebin els recursos necessaris per portar endavant els seus projectes col·lectius. I això vol dir que les institucions ens recolzin a nivell econòmic, perquè sabem que hi ha recursos, però estan mal repartits, i les persones joves sembla que tot ho puguem fer des de la precarietat i no, no podem. Però també volem que les institucions ens recolzin a altres nivells. Volem espais i volem poder-los gestionar nosaltres, volem oportunitats que responguin a les nostres necessitats i no als vostres desitjos, volem visibilitat. Volem convocatòries, perquè no pot ser que sempre siguem nosaltres les qui anem darrere de les institucions exposant les nostres necessitats sense que ningú ens hagi preguntat què necessitem, són les institucions qui han de voler saber què fem, què volem fer i què poden aportar per a que això sigui possible. Tenim moltes idees i necessitem les eines. Doneu-nos eines i canviarem el món.

Això és un crit de ràbia! Tenim dret a la ràbia! Estem enfadades, joder, i tenim dret a estar enfadades, ens enfada la societat actual, que jutja per les aparences, que explota, que sen’s menja amb el capitalisme i totes les necessitats que ens crea. Ens enfaden alguns adults, ens enfaden algunes formes de pensar, ens enfada la mentida, la falsetat! I la pressió! Ens enfada la pressió, això és insuportable! I després explotem i encara us estranya! No podem viure només amb èxit, èxit, èxit, és impossible, volem tenir el puto dret de fallar! Volem cagar-la i sentir la ràbia de cagar-la! Volem sentir la ràbia! No us lliurareu de la nostra ràbia!

Volem reivindicar el nostre dret a descansar. Els adults es pensen que els adolescents i els joves tenim la vida solucionada, que no vivim estressats, que vivim la vida tranquilament, que podem sortir de festa quan volem. No saben que realment tenim un gran pes a sobre. Que no parem. Que tenim moltes responsabilitats: cuidar la casa, cuidar als germans, cuidar als pares, anar a comprar, fer extraescolars, has d’estudiar, has de treure bones notes, has de fer deures, has de fer pràctiques, hem de treballar per guanyar diners, hem de tenir vida social, perquè a sobre no podem ser uns alienats, i hem de perdre el temps! Necessitem temps per perdre el temps i que aquest temps de perdre el temps no sigui temps que li robem a les nostres hores de son. Quantes vegades hem de sentir-nos dir: “ah, com que ets jove o adolescent, no passa res si no dorms”. Prou. Volem dormir. Volem tenir temps lliure. No pot ser que cada dia anem a dormir a les 3 de la matinada fins a les 7 i mitja del matí. No pot ser que haguem de sentir-nos dir que “no passa res, que podem seguir vivint igualment”. Prou.

Volem reivindicar l’alegria. Les persones joves estem plenes de ganes, de força, ens bullen les hormones, potser sí, i ens vull la sang d’una alegria que té ganes de sortir enfora. Volem passar-nos ho bé! Volem sortir, volem jugar, volem riure descontroladament, volem relacionar-nos en amistats veritables que puguin convertir en alegres els moments més xungos. Volem conèixer gent nova, xerrar durant hores! Volem gaudir de la cultura, volem poder-nos pagar les entrades dels espectacles sense arruinar-nos! Volem espectacles gratis al carrer! Volem música a totes les cantonades! Volem cantar! Volem córrer pel camp amb aire net, volem banyar-nos en rius nets, i nedar, i fer tombarelles a l’aigua! Volem disfrutar. Volem compartir. Volem cridar d’alegria! Que ens explotin els pulmons de tant riure! Volem saltar, volem ballar!

MANIFESTO #2 / VILASSAR DE DALT

Que cap mare perdi un/a fill/a en una guerra.

Volem temps i espai per a que les mares puguem gaudir de les petites coses de la vida amb els nostres fills/filles i escoltem-los. No ens preocupem només d'oferir-los solucions, escoltem-los!

Volem fer visible el dolor de les mares que han perdut un/a fill/a. Hi ha nadons que moren i com a societat no podem invisibilizar aquests nadons morts. Hem de reconèixer a les mares que han perdut un nadó el fet que han gestat, que han parit i que aquest nadó ha existit. Estimem a aquestes mares, oferim-los una xarxa. No menyspreem el seu dolor, no les obliguem a viure'l en la invisibilitat. Acompanyem-les, abracem-les, estimem-les. Practiquem l'empatia. I no intentem tenir una resposta. Perquè no n'hi ha. Permetem-lis parlar d'aquestes morts. De la mort. Hi ha una negativa general a veure el patiment, però el patiment hi és. Estiguem preparats per parlar de la mort, per sostenir el dolor. Perquè la mort i el sofriment formen part de la vida.

Volem cridar-vos a totes les dones que som suficients. Que no hem de tenir por de quedar-nos soles. Que la ferida que de vegades tenim per llinatge, ancestralment, i que sovint es bressola o té l'arrel en una memòria col·lectiva, no és una condemna. Podem alliberar-nos-en. Tinguem-nos, sempre, les unes a les altres.

Volem deixar clar que no arribem a tot arreu, que no podem amb tot. No, gràcies. I aquest no arribar a tot implica compartir responsabilitat amb l'altre i implica confiar en que tot pot funcionar encara que nosaltres soles no ho puguem garantir.

Volem ser gent de veritat. Volem poder transcendir la màscara que ens posem. Volem poder sortir del personatge que ens creem per a sobreviure i que l'essència aflori.

MANIFESTO #3 / SARRIÀ

Tenir un sostre. Construir un sostre. No és tan obvi. No és tan senzill. Volem que s’entengui que no tothom té a l’abast els recursos per a tenir o mantenir un sostre, un aixopluc. És feina de totes les persones garantir que totes tinguem un sostre. És una lluita de totes les persones exigir a les institucions que garanteixin que totes tinguem un sostre. És una necessitat vital bàsica de totes les persones poder dormir sota cobert. Volem reivindicar que totes les persones hauríem de poder tenir un espai segur, on no haguéssim de viure amb por. Un lloc al qual anomenar casa.

Totes tenim una motxilla. De vegades és lleugera i còmoda. De vegades pesa. A dins hi duem les nostres penes, les alegries, les frustracions, els records, les pors, el que ens fa mal... En definitiva, qui som. Mai saps en quin moment la vida pot girar i pots quedar-te al carrer i aleshores aquesta motxilla serà més pesada perquè hi hauràs de dur, a més, la vulnerabilitat. Hi duràs la crueltat de passar de ser un ésser humà de primera a ser un destorb, les escombraries de la societat. Les motxilles, pesen menys si es carreguen entre dos.

S’han de regular tots els lloguers i garantir que aquestes regulacions s’apliquen i són reals. El lloguer d’habitatge no és un bé de mercat. Cada vegada hi ha més persones que es veuen condemnades a viure en condicions infrahumanes perquè els preus de lloguer són abusius, són inabastables. Els preus han de baixar. No és sostenible que les persones hagin de destinar una part tan desproporcionada del seu sou a pagar el lloguer del seu habitatge (quan no hi han de destinar el sou sencer). I si els arrendadors volen els serveis d’una immobiliaria, que se la paguin ells!

El dret a la propietat, a diferència del dret a l’habitatge, no és un dret fonamental. La gent es pensa que el dret a la propietat és un dret fonamental, però no ho és. És un dret essencial, però no fonamental perquè la propietat ha de tenir una funció social, la propietat sense una funció social és inacceptable. Això és així a la teoria, a la Constitució. Els estats incompleixen els drets de la ciutadania, i els incompleixen perquè estan sotmesos al mercat. Els estats han de garantir el dret fonamental de l’habitatge.

Volem poder viure al lloc on hem nascut. Les ciutats estan perdent el seu caràcter. Cada vegada és més difícil distingir el centre d’una ciutat del d’una altra. El comerç de barri desapareix, engolit per les grans cadenes, que són les qui poden fer front als preus dels locals. Els joves han de marxar dels seus barris perquè no poden assumir els preus de lloguer i compra. La gentrificació s’empassa les característiques pròpies dels territoris i en queda, només, l’escenografia per a la vida efímera dels viatgers, dels turistes, dels nòmades digitals, dels rics. Volem poder viure al lloc on hem nascut. Les persones que vivim als barris, a les ciutats, no volem ser, només, part del decorat turístic. Hem de poder ser protagonistes dels nostres barris, de les nostres ciutats. Els habitatges, els serveis, el comerç ha d’estar enfocat cap a les persones que hi vivim, no cap als que hi són de pas.

Totes les persones necessitem tenir una comunitat que ens permeti sentir que som part d’alguna cosa. I que a la vegada ens permeti ser lliures, sentir que les normes per a conviure-hi són consensuades i que ningú ens pot imposar una manera de viure. Necessitem sentir-nos acompanyades però ser autònomes.

Les persones sense llar s’han d'afrontar diariament a moltes inseguretats i a moltes pors. Totes les persones hauríem de poder anomenar “casa” a aquell lloc on no hem de patir per la nostra supervivència. On no hi hagués por a les agressions, als robatoris, a les inclemències del clima... Si la por és natural i ens serveix per protegir-nos, benvinguda sigui. Si la por neix d’una vulnerabilitat imposada no l’hem de permetre. Les pors s’ofeguen en la companyia.

Potser ens preocupen moltes coses, però podem intentar que aquestes preocupacions ens portin a mirar quines coses podem fer per intentar influir o canviar o millorar aquestes coses que ens preocupen. Res ens ve regalat, a través de la lluita de la gent s’aconsegueixen coses. Prenguem consciència i activem-nos. Lluitem, també, per no perdre l’esperança en aquestes lluites. Cultivem el nostre caràcter o el nostre esperit optimista, cultivem una mena de memòria selectiva que ens permeti recordar les coses bones i així valorarem els fruits, per petits que siguin, de tot allò que es va aconseguint. Siguem capaços de situar-nos en el context i en lloc de marcar-nos grans objectius que ens puguin desmoralitzar en el moment en el qual no els aconseguim o només n’aconseguim una part. Marquem-nos objectius modestos i celebrem el seu assoliment. I no oblidem el que deia Gramsci: enfront del pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat.

Tu també ho pots perdre tot d’un moment a l’altre.

Totes les persones necessitem un espai on crear el nostre món. Amb les pertinences materials que ens fan sentir a casa. Un lloc on puguem sentir que podem connectar amb nosaltres mateixes i des d’aquesta calma, gestionar les “nostres coses”. Un lloc on començar el dia i des d’on somiar com volem que sigui aquest dia. Un lloc on puguem decidir com volem que comenci cada día de la nostra vida. Un lloc on escollir, crear, inspirar-nos i avançar.

Quan cauen les màscares, quan s’apaguen els estímuls, i deixem de crear-nos necessitats que venen de fora... Quan desapareix el “fals positivisme” que ens obliga a estar en un estat que no és real i a fer-nos responsables de tot el que ens passa, sense tenir en compte el context... Quan afavorim espais de connexió entre persones, espais on no consumim coses, ni persones, on no ens despullem davant de l’altre sinó que ens omplim en la relació amb l’altre... És aleshores quan podem connectar amb qui realment som. Per a construir relacions reals, aquelles en les quals pots tenir aquella intimitat de mostrar-te amb totes les teves pors i, a la vegada, sentir-te fora de perill i on trobar l’equilibri entre les necessitats de cadascú.

Ningú estem exempts d'estar en una situació de viure sense llar. No jutgem a l’altre. Darrere de cada persona hi ha una història. I cada història és un món. No hi ha un perfil. Hi ha moltes persones que estan dormint al carrer que mai sabràs que viuen al carrer. No totes les persones viuen al carrer per la mateixa història igual que totes les persones són diferents. S’assemblen en el fet que totes viuen un moment de molta vulnerabilitat i molta delicadesa, viuen en una situació de perillositat. No sabem mai... Pensem “no em passarà mai perquè jo tinc feina, o tinc família, o tinc diners, o tinc estudis...” però no saps què et pot passar el dia de demà. Totes les persones que estan al carrer també ho tenien això. De vegades hi ha relacions que es trenquen, hi ha feines que es perden, hi ha familiars que es moren, hi ha possibilitat de caure en addiccions, problemes de salut, de salut mental, i hi ha mala sort, hi ha persones que han tingut molt mala sort. Hi ha persones que són víctimes d’un engany i acaben al carrer. Pot haver-hi una guerra, un terratrèmol... La vida pot donar moltes voltes i tots podem acabar al carrer. No saps mai on estaràs demà.

Quan vagis pel carrer i et trobis una persona sense llar, no facis veure que no existeix. Pots preguntar-li què necessita. Pots dir-li “Bon dia”. Pots oferir-li allò amb què puguis ajudar-la. De vegades, preguntar si necessites una manta, o un cafè calent, o alguna cosa de fruita, o diners, o fer una trucada des del teu mòbil a la seva família llunyana, li pot canviar el dia a una persona sense llar. Hi ha un munt de coses senzilles que podem fer els uns pels altres. Fem-les!

Totes les persones tenim prejudicis i totes les persones hem de revisar els nostres prejudicis. No donar res per fet. Tu no saps res de mi. Jo no sé res de tu. Tu tens talents que jo desconec. Jo tinc virtuts que tu desconeixes. No et creguis més que ningú. No et creguis menys que ningú. No facis creure a ningú que és menys que tu. No deixis que ningú et faci que creure que ets més, ni menys, que algú altre. I quan no ho vegis clar, busca més enllà, perquè segur que hi ha alguna cosa de l’altre que no has vist.

De vegades l’única cosa que necessites és aturar-te. Parar. Quan no tens res (ni feina, ni una casa, ni relacions) pot ser que l’única cosa que necessitis sigui un lloc on aturar-te. Parar un instant. Per a recompondre’t. Una mena d’oasi sense obligacions ni expectatives. Ni por. Un espai de calma on guarir abans de continuar endavant. No demanar-te res més. Que no et demanin res més. Un espai on es tingui cura de tu per a retrobar-te amb qui ets. Mirant endins. Mirant endins podem connectar amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Uns en diuen Déu, altres en diuen comunitat, altres en diuen l’essència. Uns ho faran meditant, altres llegint escriptures sagrades, altres ho faran practicant l’art, altres caminant. Aturar-se per a connectar. Connectem amb l’essència de qui som. Sapiguem qui som i en funció d’això posem-nos metes.

Moltes persones sense sostre han d’afrontar aspectes que se sumen a la seva situació de vulnerabilitat. La vulnerabilitat agafa moltes formes. Ser dona. Ser gran. No tenir papers. No tenir acreditació d’estudis. No parlar idiomes. No tenir feina. Ser estranger. No tenir menjar. Tenir gana. No complir amb els estàndards físics. El color de la teva pell. Ser migrant. El masclisme. Tenir problemes de salut. Tenir problemes de salut mental. No haver tingut accés a l’educació. Tenir una ideologia determinada. Tenir una religió determinada. No tenir diners. No tenir accés a la tecnologia. No tenir accés a internet. No tenir accés a necessitats derivades d’una condició física (cadires de rodes, audiòfons, ulleres...). Que la teva sexualitat no estigui protegida. No tenir accés a eines sòlides per a la inserció (social, laboral). La solitud... La llista és interminable. Mai subestimem el dolor de l’altre.

Les persones sense sostre volem que ens mireu als ulls. I que ens reconegueu com el que som, persones humanes, igual que ho ets tu.

De vegades, per sentir-se “a casa”, n’hi ha prou amb asseure’s a prop dels teus i xerrar. N’hi ha prou amb tenir aquelles persones que t’estimes a prop i compartir. Compartir mirades, somriures. Parlar, de tot i de res. Una taula plena, de preguntes i respostes. Una mà amiga que et toca el braç mentre t’explica un patiment. Un silenci còmplice mentre preneu un te i l’altre t’escolta mentre expliques una anècdota banal. Ser-hi per als altres i saber que els altres hi són per tu. Formar part.

Totes les persones hauríem de tenir una xarxa que ens oferís suport. Totes les persones hauríem de formar part d’una xarxa que ofereix suport als altres. Com a societat hauríem d’estar preparats per a oferir una xarxa a aquelles persones a les quals la xarxa se'ls ha trencat. I no només des de les institucions. Ningú hauria de tenir vergonya de demanar ajuda. Ningú hauria de tenir por de demanar ajuda. No ens hauria de fer mandra oferir ajuda. No ens hauria de fer por oferir ajuda. Ens haurien d’explicar que la xarxa és necessària i ens haurien d’instruir en com cuidar-la i fer-la créixer sòlida. Des de ben petites, les persones hauríem d’aprendre-ho i en créixer, treballar per no oblidar-ho i que no ho oblidin els que són a prop nostre. Perquè amb una xarxa que ens ajuda a suportar-la, la motxilla pesa menys.

No ens hem d’avergonyir dels nostres privilegis, hem de saber gestionar-los. I cuidar a les altres persones, per sobre de tot.