Lali Álvarez
Després de 10 anys desenvolupant projectes participatius m'he adonat que és un camp on tot està per fer, per pensar, per definir i per escriure. Però hi ha una sèrie de principis, gairebé podríem anomenar-los filosòfics o ètics, que recorren la nostra feina quan, com a artistes, treballem més enllà del nostre estudi, quan les nostres pràctiques van més enllà del nostre desig individual (o la nostra necessitat) d'expressar-nos, de comprometre'ns, de cercar la bellesa o d'influir en la cultura i la societat que ens és pròpia.
D'alguna manera la participació de "l'altre" forma part de tots els processos artístics que desenvolupo, des de quan escric un text per ser escenificat, fins quan dirigeixo un projecte de creació col·lectiva amb una comunitat en un territori determinat. Des de quan penso en una posada en escena en què el públic no és un mer espectador que observa el que passa (indiferent a la seva presència) a l'escenari des d'un pati de butaques fosc, fins quan ideo projectes en què serà la gent qui decideixi el camí artístic individual que hauré d'emprendre.
Jo sola no hauria arribat al mateix lloc en escriure "Ragazzo" o "Barcelona (contra la paret)", per posar un exemple, sense la participació de persones i associacions que em van explicar les seves històries, o em van guiar en la investigació, o em van oferir dades i informacions reveladores que demanaven a crits ser compartides, l'obra hauria estat totalment diferent, i incompleta. Així, la meva escriptura de ficcions per portar a escena es nodreix de la realitat en el moment en què, com a autora, surto de l'estudi, entrevisto, comparteixo, escolto l'altre, i incorporo aquestes veus a la narració que estic teixint.
I no es tracta d'esdevenir un vampir i utilitzar "l'altre" com a objecte, sinó d'oferir-li un espai de subjecte. I aquesta és una línia molt fina, que no sempre és fàcil de detectar quan estàs immers en un procés creatiu, i per això crec que és molt important definir a priori com enfocar la participació de "l'altre", i entendre si aquesta participació de l'altre el convertirà en objecte, en destinatari, o en subjecte del fet artístic.
D'alguna manera tots som destinataris quan es tracta de creació artística. Quan som el públic, la relació amb el producte de l'acte artístic ens transforma, és una ofrena. Però quan participem en el procés de creació (tant si som els impulsors d'un projecte com artistes professionals com si som participants no professionals) també som sempre, d'alguna manera, destinataris del que succeeix en l'evolució d'aquesta relació. No comparteixo la idea que és l'artista qui ofereix i el participant qui rep, i encara que sembli una obvietat, crec que el benefici sempre és mutu.
Escric sobretot això perquè la meva pràctica artística s'ha centrat en els darrers anys en allò que anomenem «creació comunitària». Projectes artístics en què la meva companyia dissenya processos creatius compartits amb no professionals per a la generació d'experiències escèniques que després seran compartides amb un públic.
I és en aquesta pràctica on a poc a poc hem anat entenent els principis de què parlava abans.
El primer és la convicció que tots els participants (professionals o no) han de ser subjectes del fet artístic.
El segon és el compromís amb el territori i la seva comunitat, un compromís que no ens permet dissociar els processos que duem a terme del llegat que deixen tant a la comunitat com al seu territori. Aquesta herència pot ser tangible i quantificable o pot ser immaterial, subjectiva i fins i tot difusa. Però alguna cosa ha de quedar, més enllà de la producció artística, quan marxem.
I com apliquem aquests principis a la nostra feina? Bé, cada projecte és diferent i requereix pràctiques específiques, però també hi ha alguns tipus d'accions que sempre duem a terme sigui quina sigui la peculiaritat del projecte.
Les primeres accions que fem quan ens enfrontem a l'inici d'un procés creatiu participatiu van encaminades no a una simple cohesió de grup, sinó a un desig real de generar una comunitat entre tots els implicats. Des dels participants no professionals, fins als artistes, però també la gent de producció, els programadors, o els còmplices que tenim al territori i que actuen de nexe amb els participants.
No es tracta només de construir una comunitat, es tracta d'aconseguir un sentiment de comunitat, es tracta de sentir que formem part d'alguna cosa que ens transcendeix, que pertanyem a un grup que ens necessita per existir i per aconseguir els seus objectius. Es tracta de despertar el desig de formar-ne part i deixar de sentir que necessitem que un agent extern ens descrigui com a comunitat per sentir que en som una.
Aquestes accions són importants perquè deixen empremta, generen coses que formaran part d'aquesta herència emocional o relacional que deixem quan marxem. Però també són importants perquè ajuden a relaxar la tensió que pot existir com a conseqüència de la relació jeràrquica que es pot donar quan un artista arriba de sobte a un determinat grup no professional, o a un entorn que no el coneix de res, per liderar un procés de creació artística. Alliberar aquesta tensió és primordial si volem que el nostre primer principi sigui la igualtat de condicions i que tots els participants se sentin subjectes del procés.
Altres accions importants per a nosaltres són totes les que fan referència a la documentació del procés.
Per això, és desitjable disposar d'un espai físic durant el procés que actuï com a laboratori, centre de dades, fins i tot museu, i que aquest espai pugui ser visitat pels habitants que no hi participen directament. Això els implica d'alguna manera, els fa partícips i també pot, per què no, despertar-hi el desig de participar com a públic.
I també és desitjable que generem material amb què puguem crear un Making Of.
I no es tracta de tenir una coartada per dir que la nostra feina és "important" si el resultat no ha "sortit bé". Sempre defensarem que les arts participatives han de tendir a aquesta excel·lència que exigim a totes les arts, entenent «excel·lència» com aquesta capacitat de generar bellesa, o de tenir un significat profund, o d'oferir preguntes pertinents, o de ser mirall d'una realitat, o de ser martell per transformar-la.
Documentar i compartir el procés és una manera de posar en valor tot allò que va més enllà de la lògica mercantil que només valora els processos artístics pel seu producte i la capacitat d'aquest producte per inserir-se en un mercat.
Moltes de les experiències escèniques que dissenyem com a producte final dels processos que compartim amb una comunitat i el seu territori no són exportables, moltes vegades ni tan sols són reproduïbles, i si no valorem el procés per arribar-hi, el seu abast, la seva capacitat transformadora, queda disminuïda.
Com compartia al principi, està tot per dir. Això són només unes petites notes per continuar qüestionant-nos i qüestionar la nostra feina amb «l'altre».
Lali Álvarez Garriga
Riga, agost del 2023.